ALEXANDRE PECH I FERRER

Calaceit, Matarranya, 26 de febrer de 1889

Barcelona, Barcelonès, 4 de juliol de 1984

Eclesiàstic i rector de Sant Pacià

Monsenyor Alexandre Pech i Ferrer nasqué a Calaceit, a la comarca de Matarranya, el 26 de febrer de 1889. Estudià al Seminari de Barcelona i a Roma, on obtingué el doctorat en Teologia. Va ser ordenat prevere l’any 1914, a la capella del Palau Episcopal de Vic. Fou vicari del Pla del Penedès, de Capellades, de Sant Feliu de Sabadell i ecònom de Sant Joan Despí, de Mollet i de tres parròquies de Barcelona: Sant Pacià, Nostra Senyora del Carme i els Sants Just i Pastor. L’any 1951 fou nomenat canceller-secretari de la Diòcesi, on desenvolupà una intensa tasca en diferents càrrecs eclesiàstics. Col·labora molt estretament amb el bisbe Doctor Gregori Modrego, de qui en fou secretari. L’any 1958 és nomenat canonge de la catedral de Barcelona i des de l’any 1953 era ja Prelat Domèstic de Sa Santedat. L’any 1961 és nomenat canonge ardiaca i l’any 1967 canonge degà del Capítol catedralici. A la mateixa dècada, l’any 1964, era nomenat vicari general substitut i rebia de la Santa Seu la distinció de Protonotari Apostòlic “ad instar participantium”. A principis dels anys setanta era nomenat jutge delegat en el procés rogacional apostòlic del servent de Déu Claudi López i Bru, marquès de Comilles. La mort li sobrevingué a la Residència Sacerdotal de Les Corts, a Barcelona, el 4 de juliol de 1984, als 95 anys de vida i als 70 de ministeri sacerdotal. Els sufragis del seu enterrament foren presidits pel Cardenal-Arquebisbe de Barcelona, Doctor Narcís Jubany. 

Mossèn Alexandre Pech a Sant Pacià 

L’actual edifici de Sant Pacià, al carrer de les Monges, era l’antiga capella construïda per l’arquitecte andreuenc Joan Torras i Guardiola -amb mosaic del jove Antoni Gaudí- per encàrrec de les monges de Jesús i Maria el 1881, les quals havien instal·lat  un convent en terrenys de l’antiga masia de can Feliubadaló a mitjan segle xix, que posteriorment vengueren als Germans Maristes, el 1890.  El convent fou incendiat durant els fets de la Setmana Tràgica del juliol de 1909.  Només se’n salvà la magnífica capella neogòtica i un edifici del complex monacal, avui un bloc d’habitatges conegut amb el nom de l’ascensor per ser el primer de tot el poble en disposar d’aquest elevador. En ser abandonat el convent, la capella esdevingué magatzem de blat. Més  tard, un cop ja urbanitzat els voltants amb el carrer de Sant Jaume -actual Sòcrates-, el temple fou adquirit pel Bisbat de Barcelona i després de moltes obres de reforçament fou dedicada a Sant Pacià, en honor al primer bisbe de Barcelona. Convertida en Tinència Parroquial depenent de la Parròquia de Sant Andreu de Palomar. Tot seguit es nomenà Mossèn Alexandre Pech com a primer tinent, qui, juntament amb el bisbe Doctor Guillamet, beneí i inaugurà el 9 de març de 1924 -diada de sant Pacià- la nova seu. Mossèn Alexandre engegà una forta campanya de restauració i captació de nous feligresos. En referir-se a a la nova tinença parroquial l’historiador i capellà Joan Clapés esmenta (Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar, Catalònia, volum I, pàg. 112-113):

“Nosaltres fixàrem els termes de la Tinència per encàrrec del senyor bisbe, el qual tingué interès molt especial que abarquès (sic)la jurisdicció no més enllà de 4.000 a 5.000 habitants. En els informes dels encarregats de les parròquies de l’entorn hi feren algunes observacions; per part de la Santa Eulària, no hi hagué res a dir, malgrat  de perdre moltes cases que passaven dins de la nova demarcació de Sant Pacià, però per part de la de Sant Andreu entenien que el terme, en lloc d’ésser el carrer de l’Ordre, havia de recular-se al carrer de Coroleu. El bisbat em nomenà àrbitre  en aquest cas, i fou la nostra lleial opinió: que prou petita era la demarcació de la Tinència  i poca esperança li quedava de créixer , car sols tenia laguns terrenys de l’antic Vapor del Fil i l’altre de migrat  en l’antic camp d’en Palau. Es quedà, per tant,  tal com era projectat en temps del bisbe Reig.” 

Per Sant Pacià de l’any 1929 s’inaugurava el nou campanar i el rellotge, fruit de les aportacions dels feligresos. I l’any següent, també en la diada del patró, fou convertida en parròquia independent. 

Un cop dins la guerra civil, i en plena crema de convents, esglésies i assassinats i persecució de religiosos i religioses, tal com hem dit al principi, segons la memòria popular, mossèn Pech va salvar l’edifici de de la crema fent mans i mànigues per convèncer els  incontrolats que podien utilitzar l’església com a menjador popular. Va fugir a l’estranger on romangué fins a la fi d’aquesta. 

Document de suport als militars i civils sollevats del juliol del 1936

Catalans propers a la causa dretana i que veien amb bons ulls l’aixecament militar del 18 de juliol, van pressionar per tal d’aconseguir el suport Alexandre Pech així com d’intel·lectuals, polítics, industrials, eclesiàstics…, per tal de què signessin manifestos de recolzament a l’Alzamiento militar dels feixistes. La majoria de membres i simpatitzants de la Lliga Catalana, eren a l’estranger o bé s’havien passat a l’altre bàndol, que més tard coneixerem com a franquista i, si més no, havien estat fets presoners o morts. Francesc Cambó, des del seu exili, encapçalà una carta adreçada al general Franco de suport. En ella hi figuren alts dirigents de la Lliga així com empresaris, comerciants, eclesiàstics… catalans. Entre els signants hi figura Mosèn Alexandre Pech, com a prevere de Barcelona. Aquesta carta fou lliurada a Francisco Franco pels volts del mes d’octubre de 1936 i es feia esment de la voluntat dels signants de que Catalunya seguís unida a Espanya, de la mala gestió del govern de la Generalitat, així com de la persecució i mort de capellans i monges. 

Retorn a Sant Pacià 

Un cop acabada la guerra dirigí de nou la parròquia de Sant Pacià. N’és el rector fins el 18 de gener de 1944, passant després a ser rector de la parròquia del Carme, de Barcelona. El 24 d’agost de 1941 el suplement parroquial -que formava part del Full Diocesà– publicava un escrit en favor de les  famílies més necessitades del poble. S’iniciava un grup de suport a aquestes famílies, denominat “Caridad Cristiana”. A un any i mig de la fi de la guerra civil i en plena postguerra -com diu el senyor Salvador Casas, membre del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, entrevistat el setembre de 1997:”pitjor que durant la guerra però amb la sort que no ens bombardejaven”-, la gent passava gana i aquells que d’una manera o altra s’havien identificat amb la república en patien les conseqüències de forma més directa. Reproduïm un petit fragment de l’escrit del suplement parroquial  abans citat, que ben bé podria ésser de Mossèn Alexandre: 

“¡Feligreses! No olvidéis. Cuando vayáis a sentaros en vuestra mesa familiar, para comer lo poco o mucho que tengáis, acordaos que tenemos dentro de la parroquia muchas familias en grandes necesidades, muchos hemanos nuestros que en vez de comer, se han de ir a un rincón de la casa a llorar…”. 

Mossèn Alexandre va omplir tota una vida. Una vida plena d’encerts i errors, però al cap i a la fi una vida entregada a allò que ell més estimava: l’església catòlica. 

Pau Vinyes i Roig