ANTONI ARISSA I ASMARATS

Sant Andreu de Palomar, Barcelonès, 16 de juliol de 1900.

Sant Andreu de Palomar, Barcelonès, 14 de febrer de 1980

Fotògraf

El fotògraf Antoni Arrisa i Asmarats va néixer el 16 de juliol de 1900 a Sant Andreu de Palomar. Fill d’una nissaga d’impressors andreuencs. El seu pare, Antoni Arissa i Blesa, va iniciar-se com a prenent  a la Impremta Asmarats, on va conèixer la filla del propietari i amb qui s’hi va casar l’any 1898. Amb el canvi de segle adquireixen una nova impremta al carrer de Casp de Barcelona. La nova impremta, anomenada Arissa, es dedicaria a treballs de papereria, cartellera i petites edicions bibliogràfiques de gran qualitat.

El fill, l’any 1920, es fa càrrec de la impremta. Fet  que compagina amb la seva afició a la fotografia, iniciada al Grup Excursionista Bon Temps, secció del Centre Popular Catalanista – entitat vinculada als homes de la Lliga Regionalista a Sant Andreu de Palomar-. Segons l’historiador de la fotografia José Manuel Torres: “Allí, junto a Tomàs Fàbregas, quien después trabajaría como fotógrafo de reportajes, aprendió las técnicas impartidas por el Sr. Claveria”. És en aquesta època inicial que Arissa experimenta  amb muntatges fotogràfics i relata el seu gust per l’art costumista. 


L’any 1925 es casa amb Margarita Serra i Sellarès, amb qui va tenir quatre filles: Margarida, Maria Àngels, Concepció i Maria Antònia. La família va estar molt lligada amb el negoci de l’Azucena, merceria del carrer Gran de Sant Andreu amb cantonada amb el de  Rubén Darío. L’antiga Azucena va ésser enderrocada per por d’esfondrament a causa de les obres de la línia 1 del metro al seu pas per Sant Andreu de Palomar, l’any 1966.

A partir dels anys vint fins a mitjans dels anys trenta del segle passat és l’etapa més creativa d’Antoni Arissa i Asmarats. És l’època de l’Arissa pictorialista, corrent artística dins del món de la fotografia imperant en aquells moments a Europa. Segons els investigadors Levenfeld i Vallhonrat: “El Pictorialismo, surgido como movimiento alrededor del año 1890, se agrupó en torno a asociaciones y sociedades fotográficas que tenian entre sus fines el reconocimiento  de la fotografia como una de las Bellas Artes. Otro de los objetivos fue la creación de Salones fotográficos de alcance nacional o internacional”.

Arissa va ésser cofundador l’any 1922 de l’Agrupació Fotogràfica Saint-Víctor – la primera d’aquestes característiques de tot Catalunya-, conjuntament amb els fotògrafs andreuencs Josep Girabalt, Andreu Pinyol i Lluís Batlle. L’entitat, ubicada primerament al local de la Societat Coral La Lira del carrer Coroleu 15 i l’any 1933 trasllada al carrer Gran de Sant Andreu 176, va comptar amb més de cent socis –xifra prou notòria per una associació d’aquesta filosofia-. A inicis de la República en guerra, l’any 1936, la seu de l’agrupació va ésser assaltada pels anarquistes, segurament pel seu posicionament catòlic ja que la majoria  dels seus membres processaven aquesta religió. En finalitzar la guerra l’Agrupació Fotogràfica Saint-Victor fou clausurada pel seu tarannà catalanista i republicà. 

Antoni Arissa després del triomf dels franquistes va emmarcar-se en una solitud pel que fa a l’àmbit de la fotografia. No vol dir que deixés de fotografiar, però va deixar de participar i mostrar la seva obra fotogràfica de forma notòria com ho havia fet durant els anys anteriors al conflicte bèl·lic del 1936-1939. La plenitud d’Antoni Arissa, com ja hem esmentat més amunt, la trobem entre els anys 1920 i 1936. Antoni Arissa i Asmarats mor l’any 1980, deixant un llegat gràfic de cabdal importància per a la història de la fotografia.

L’any 2014 la Fundación Telefónica li organitza una exposició a Madrid, la primera a nivell estatal. Un any després l’exposició s’exhibeix al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. La mostra fou possible perquè una part del patrimoni gràfic d’Arissa es va poder salvar gràcies a la seva compra en una subhasta, després de ser adquirit un gran lot de fotografies als Encants de Barcelona. Per sort, l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya va ser l’entitat encarregada de la seva custòdia i difusió. La Fundación Telefónica també  ha anat adquirint, a través de particulars, material gràfic i documental d’Antoni Arissa. És d’agrair que aquesta fundació privada hagi tingut l’encert de dedicar esforços i pressupost en la recerca i difusió de la història d ela fotografia a l’Estat espanyol. És de les poques entitats sensibilitzades a nivell estatal en  matèria fotogràfica. A Catalunya amb prou feines hi ha qui fa aquesta tasca i, salvant algunes excepcions com el propi Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya o el Museu d’Art Modern de Catalunya, estem en una cruïlla on es valora molt poc el llegat fotogràfic dels nostres fotògrafs. Ha hagut de ser una entitat arrelada a Madrid la que ha fet possible el reconeixement de l’obra d’Antoni Arissa i Asmarats com es mereixia i a nivell estatal. Des de l’exposició monogràfica dedicada al fotògraf andreuenc que es va organitzar a la dècada dels noranta del segle passat, a càrrec de José Manuel Torres i Núria Postíco, al Centre Cívic de Sant Andreu el nom d’Arissa havia quedat en un obsolet oblit, del qual amb prou feines tenia ressò entre els aficionats de la fotografia de Sant Andreu de Palomar i algú que altre de Barcelona. Ha estat Madrid qui ha fet justícia. 

Des del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias es proposa que la sala d’exposicions del Centre Cultural Can Fabra dugui el seu nom, com a homenatge a un dels pioners de la fotografia del poble de Sant Andreu de Palomar. 

Pau Vinyes i Roig