ANTÒNIA PICH I SANTASUSANA

Sant Andreu de Palomar, Barcelonès, 11 d’abril de 1910

Sant Andreu de Palomar, Barcelonès, 18 d’octubre de 1990

Pianista, professora de música i escriptora

Filla de Sofia Santasusana i Felip (1882-1971), mestra primer a l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar i anys desprès va regentar una escola al carrer Pons i Gallarza, que fa formar durant set dècades diverses generacions d’andreuencs i d’andreuenques. El pare era un encarregat de la fàbrica de catifes del Comte de Sert a La Sagrera, a l’actual plaça del General Moragas.

El seu germà, any i mig més petit, Joan Pich Santasusana (1911-1999), violoncel·lista, compositor i director d’orquestra i del conservatori, amb una extensa obra musical i pedagògica, dona nom des del 2016 a l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu.

Antònia Pich va excel·lir com a pianista, violinista i professora de música. Iniciada per la seva mare Sofia Santasusana, als nou anys va ingressar al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, fent solfeig i teoria de la música amb el mestre Lluís Millet.

També va tenir com a mestres Frederic Alonso, Manuel Viscasillas, Clemente Ibarguren, Júlia Obradors i finalment quan despuntava com a concertista de piano, aprofundí amb la occitana Maria Blanca Selva, en el període que aquesta residí a Barcelona.

Durant la República Antònia Pich estava en una edat jove, completant la seva formació, el 1935 era violinista del quartet de corda de l’Institut Orquestral de l’Associació Obrera de Concerts, professora de l’escola de música de l’Orfeó l’Eco de Catalunya de Sant Andreu de Palomar i de l’Associació Musical del Districte IX, debutant en plena guerra, el 1938, en el Palau de la Música Catalana amb el concert de Camille Saint Saëns, acompanyada de la Banda Municipal de Barcelona dirigida per Joan Lamote de Grignon

Durant el període republicà, en els moments de pujança feminista, aflorà també la seva faceta d’escriptora, col·laborant a L’Andreuenc, Flames Noves i La Dona Catalana, tal com consta a “Escriptores Republicanes”.

A la postguerra va especialitzar-se en acompanyament al piano de les millors veus o els més destacats instrumentistes del moment. Sopranos com Carme Espona Grau, Maria Josep Simó, Emilia Giribás i Maria Alós; tenors com Hipòlit Làzaro i José Cortés; barítons com Enzo Costantini, Joan Sayós i Ricard Fusté; el violoncel·lista Ricard Boadella, violinistes com Joan Alós, Francesc Costa, Rosa Garcia-Fària i tants d’altres que farien una llista eterna.

Antònia Pich, que en alguns cartells d’actuacions figurava amb el nom d’Antonieta Pich, el 1954 i de retorn d’una de les gires que va fer a Amèrica, formà acompanyament amb el violinista Joan Manén per a les seves gires i actuacions per tota Catalunya, Espanya, Europa i Amèrica. Manent era un veterà consagrat que ja havia debutat al Carneig Hall de Nova York el 1897 i que havia fet duets amb Enric Granados, Pau Casals, Antonin Dvorak, Camille Saint Saëns, Joaquim Nin o Richard Strauss.

A finals de la dècada dels 60 i primers dels 70 va figurar com a solista de celesta a la Banda Municipal de Barcelona

Per copsar la seva dimensió artística s’ha de tenir en compte que entre 1926, quan només tenia 16 anys, i 1980, quan ja havia complert els 70 anys, el seu nom va ser habitual a les critiques de recitals i esdeveniments musicals a la premsa catalana, és a dir, més de cinquanta anys de plena vida artística.

Residí sempre a Sant Andreu, on va morir a l’edat de 80 anys el dia 18 d’octubre de 1990. Els funerals es van fer uns dies desprès, el 25 a les 8 del vespre, a la Parròquia de Sant Andreu de Palomar.

Joan Pallarès-Personat