ELISA GARCIA I SÁEZ

Sant Andreu de Palomar, Barcelonès, 22 de setembre de 1916

Sariñena, Os Monegros, Osca, 25 D’agost de 1936

Cooperativista, sindicalista i miliciana

Les primeres recerques bibliogràfiques

En començar aquest article voldria fer esment al fet que sense l’historiador andreuenc Jordi Rabassa Massons aquest escrit no tindria sentit, atès que ell és l’autèntic biògraf d’Elisa García Sáez. En paraules del mateix Rabassa al mitjà electrònic eldiario.es: “Muy probablemente Elisa (García) fue la primera miliciana barcelonesa asesinada durante la guerra civil, por lo que parece que la noticia de su fallecimiento trastornó la sociedad más implicada políticamente al lado de la revolución de la ciudad y de Sant Andreu de Palomar, donde probablemente nació y donde vivió y desarrolló su corta vida familiar, laboral, social y política.”

Les primeres referències actuals sobre la miliciana d’origen andreuenc provenen d’Ivan Miró, historiador del cooperativisme i membre de la Ciutat Invisible de Sants, el qual localitzà a la revista Acción Cooperativista (núm. 696, del 4 de setembre de 1936) la notícia següent sota el títol d’“Elissa Garcia”:

“Les Joventuts Cooperativistes de Barcelona han hagut de lamentar aquesta darrera setmana una baixa sensible a les seves fileres. Es tracta de la simpàtica i valerosa companya de l’ex-secció de Joventut de «L’Andreuenca» Elissa Garcia, de dinou anys d’edat.

En esclatar la revolta militar-feixista el mes passat, Garcia ocupà immediatament un lloc en la lluita empresa. La vegérem [sic] amb les armes a les mans, la vegérem [sic] prestant servei als hospitals, la vegérem [sic] treballant als menjadors col·lectius. Allí on ella creia que podia ser útil, allí s’enrolava.

Més tard, quan a Barcelona l’ambient s’anava normalitzant, l’esperit inquiet de la nostra companya es trobava cohibit en el marc de la nostra ciutat, i optà per allistar-se a les columnes que sortien a combatre al front d’Aragó. I s’enrolà a l’exèrcit de la Llibertat com una simple miliciana, fusell al coll i amb el corresponent corretjam amb municions. Així ha trobat la mort la nostra companya, lluitant com una veritable heroïna, lluitant per consolidar amb les armes la nova humanitat que s’albira, la nova ordenació econòmica de les coses en sentit col·lectiu, que ja no és una hipòtesi sinó una realitat efectiva, gràcies a la sang que com la de la nostra companya, s’ha vessat i es vessa.

Companya Elissa Garcia: el teu nom restarà gravat per sempre en la nostra memòria; el teu exemple i el teu heroisme serà l’impuls que donarà força als braços armats dels joves cooperativistes per tal de venjar-te, i a aquells que treballen a les secretaries, en l’ordre econòmic i d’organització en els moments de defalliment i de cansanci [sic] produïts pel treball, el teu record els dirà que deuen continuar en el seu lloc per fer triomfar, per ordenar la causa per la qual tu donares la vida.

Companya Elissa Garcia, descansa en pau, el teu record estarà sempre en nosaltres.”

Els primers anys 

Elisa García Sáez neix el 22 de setembre de 1916 a Sant Andreu de Palomar ‒poble annexionat a Barcelona‒, en el si d’una família de classe treballadora. Filla de Romualdo García i Abad, originari de València, i de Teresa Sáez i Martínez, de Llorca (Múrcia), és la més gran de tres germanes. En esclatar el conflicte bèl·lic del juliol de 1936 viuen al carrer Gran de la Sagrera, 100 ‒abans, però, vivien a Gran de Sant Andreu amb el carrer de Campeny. De ben joveneta, com la majoria de companyes andreuenques, va entrar a treballar a La Española, fàbrica filial de la gran empresa tèxtil Fabra i Coats, situada a la barriada de la Sagrera. Les inquietuds d’un esperit lliure la feren militar al sindicat socialista de la UGT i a ser membre activa de la Cooperativa L’Andreuenca, on va ser la delegada del grup juvenil de teatre. L’Andreuenca va ser fundada per membres de la Societat d’Oficials Paletes de Sant Andreu de Palomar, entre 1879 i 1881. Estava situada en els seus inicis al carrer Gran de Sant Andreu, 263 i el 1896, definitivament, al carrer de Sant Antoni, 58-60 ‒actualment, Rubén Darío. Fou de totes les cooperatives andreuenques la més important en nombre de socis, capital i activitats. Arran de la proclamació de la República, l’entitat fa un gran salt endavant a escala cultural i social, amb l’organització d’excursions, visites guiades, conferències… El 1934 la cooperativa tenia 25 treballadors en nòmina. En perdre la República la guerra, la cooperativa va iniciar un declivi lent i progressiu. En arribar la democràcia, per versemblant que pugui ser, l’Andreuenca va desaparèixer definitivament el 1984.

Voluntària al front

Segons relata l’hemeroteca consultada, en esclatar la guerra s’incorpora com a voluntària dins de la Creu Roja per anar al font d’Aragó. No obstant això, com esmenta el mateix biògraf Rabassa, ultrapassa aquesta feina i esdevé miliciana de ple dret. Segurament en la presa de decisió d’anar a lluitar al front hi va influir el seu oncle Josep García i Abad, fuster d’ofici i militant destacat de la CNT i veí de la Sagrera. Josep García va ser una de les primeres víctimes antifeixistes del districte Novè mortes al front d’Aragó. Ferit el 27 de juliol de 1936, va ser ingressat a l’Hospital Provincial de Lleida, amb una segona expedició de ferits, procedent de Casp, on va morir el 8 d’agost de 1936, després d’una agonia deguda a les ferides rebudes en combat. La Rambla de Sant Andreu de Palomar durant la República en guerra s’anomenà passeig de Josep García.

L’historiador Jordi Rabassa en el seu bloc Perquè vull ens comenta:

“…per primera vegada ‒constava‒ entre els historiadors locals, l’existència d’una cooperativista andreuenca que va agafar les armes per anar al front. La meva àvia m’havia explicat que havia vist aquestes “milicianes” passejar per Sant Andreu durant la guerra. Eren dones joves, entusiastes antifeixistes que s’atreviren a subvertir el rol dels gèneres, vestir-se com no es vestien les dones i dirigir-se al camp de batalla com a soldades, un paper que mai no els havia estat reservat. Normalment les dones anaven al front a fer d’infermeres o a realitzar tasques d’intendència, però aquest juliol de 1936 l’ordre de les coses canvià, els carrers passaren a ser propietat de les classes populars i algunes dones s’atreviren a trencar les normes imperants. Les columnes que primer partiren cap al front tenien molta més passió a les seves venes que preparació militar, i s’hi pogueren enquadrar algunes dones. Habitualment, però, en arribar al front els companys els feien preparar els àpats i atendre la infermeria. Tanmateix sembla que l’Elissa es resistí al masclisme propi, també, de les tropes revolucionàries”.

Des del front escriu a la seva mare. El diari anarquista Solidaridad Obrera (3 de setembre de 1936), així com altres diaris de l’època, es fa ressò de la darrera carta enviada, talment com si fos un testament: “Por fin se han visto colmadas mis esperanzas. Parto con buenos camaradas y con un estado de ánimo elevadísimo. Quiero luchar contra esta gentuza maldita. Quiero saber lo que es sufrir y quiero compartir el dolor de los camaradas que combaten en el frente. Tengo un corazón que no puede permanecer impasible ante la lucha que sostienen nuestros hermanos”.

Ferida greument i morta

La zona aragonesa d’Os Monegros durant l’agost de 1936 està sota control d’una de les columnes del POUM comanda per Joan Piquer, Manuel Grossi i Jordi Arquer. Segons el periòdic del POUM La Batalla: “Hemos tenido ocasión de hablar con el camarada Piquer de la segunda columna que opera en Seriñena. Nos ha hablado del magnífico espíritu combativo de sus milicianos y nos ha declarado la gran desmoralización que reina entre los enemigos, como prueba el hecho de que con solo aparecer, algunas veces, nuestros milicianos, ya emprenden la huida” (La Batalla, 16 d’agost de 1936). El mateix diari esmentava el mateix dia: 


“Simultáneamente al ataque de Tardienta, los fascistas han atacado el pueblo de Alcalá del Obispo, que cayó en nuestro poder domingo pasado. Los ataques han sido rechazados con grandes pérdidas por parte del enemigo.


En Tardienta, después de un intenso fuego de fusilería, han sido rechazados totalmente los rebeldes en un nuevo intento realizado para recuperar puntos estratégico, que son para ellos de gran interés. 


Nuestros valientes milicianos han iniciado un avance hacia las líneas enemigas” (La Batalla, 16 d’agost de 1936).

Elisa García fou ferida de gravetat durant el bombardeig que patí la localitat de Tardienta (Osca) l’estiu de 1936, i immediatament fou trasllada a l’hospital republicà de Sarinyena (Osca), on va morir el 24 d’agost per “heridas sufridas en acciones de guerra”, segons consta en el certificat de defunció. Solidaridad Obrera esmentava: “Los cascos de unas bombas lanzadas por los aviones fascistas destrozaron el cuerpo de la joven y desmindaron [sic] por una eternidad el bello rostro de la solícita enfermera de la Cruz Roja”. La Vanguardia també en certificava la mort, però la qualificava erròniament com a militant de la CNT, amb aquestes paraules: “En el sector de Tardienta, frente aragonés, un casco de una granada lanzada por los aviones fascistas alcanzó a Elisa García, miliciana, militante de la C. N. T., causándole tan graves heridas que le han producido la muerte. Elisa García contaba apenas veinte años y desde los primeros momentos de la lucha contra el fascismo, se situó con indescriptible entusiasmo junto a los bravos milicianos de la República y de la Libertad. En cumplimiento del deber ha caído esta joven y valerosa muchacha” (La Vanguardia, 4 de setembre de 1936).

En la necrològica apareguda en el diari ABC ‒del bàndol republicà‒ (4 de setembre de 1936) també es feia ressò de la carta enviada per Elisa a la seva mare dies abans de la seva mort: “No paséis pena por mí; procuraré que no me pase nada; pero si por casualidad me sucediera algo, pensad que otros como yo también habrán caído. Si yo supiera que dando mi vida se podría terminar con los asesinos de la clase trabajadora, gustosa la daría. Si os dijeran que la lucha no es propia de las mujeres, decid que el cumplimiento del deber revolucionario corresponde a toda persona que no sea cobarde”.

I encara més, el diari La Libertad, el mateix dia 4 de setembre publicava una petita nota necrològica d’aquesta manera: 

“En el sector de Tardienta ha muerto, a consecuencia de haberle alcanzado los cascos de unas bombas lanzadas por los aviones facciosos, la enfermera de la Cruz Roja Elisa García, de veinte años.

Al estallar la sublevación se alistó en la Cruz Roja, y días antes de su muerte su madre recibió una carta en la que Elisa le decía que no pasara pena por ella (reprodueix part de l’esmentada carta).”

Però la gran sorpresa ha estat l’article que li dedica l’escriptor i periodista Lluís Capdevila al diari d’Esquerra La Humanitat, sota el títol “Saber morir”. Pel seu gran interès el reproduïm sencer: 

“Més d’una vegada no he pogut contenir la meva indignació en oir comentaris i en veure el somriure mofeta amb què, per part de certa mena de gent, era saludat el pas d’aquestes noies heroiques i plenes de bona voluntat que s’han allistat a les Milícies.

Més d’una vegada m’he vist obligat a reprimir severament el somriure o el comentari innobles.

Més d’una vegada m’hauré guanyat l’antipatia i l’odi d’aquests pobres diables que en la vida no tenen altra aspiració que la de ‘fer el senyor’; d’aquests cretins disfressats de senyor que fins ara parlaven en castellà i llegien premsa de dretes perquè creien que això feia fi; d’aquesta gent que no saben que moltes vegades ric vol dir ruc; d’aquests nois que porten el cap lluent com una sabata i que només saben parlar de balls, de cops de puny i de marques d’automòbils; d’aquestes noies histèriques i cursis que no tenen altra cultura que la de quatre films ensucrats i quatre novelles blanques. 

Altament això ‒l’antipatia d’aquesta gent‒ no em desplau, pobre de mi si em trobaven simpàtic, car la seva simpatia significaria que soc tan cretí com ells.

Ells, que ara ja tornen a respirar, que ja tornen a fer el senyor ‒com fins pocs dies enrere feien el proletari‒, que ja, en les platges o muntanyes on estiuegen ‒els que no han fugit, morts de pànic, a la ciutat‒ tornen a fer el cursi en les hores que no ploren la mala sort dels militars sense honor, no tenen dret ni el somriure ni el comentari irònic. 

Aquestes noies heroiques, digníssimes, plenes de bona voluntat, que han fet el que no han sabut fer molts homes, son mereixedores de més respecte. 

Jo avui, en homenatge a la seva memòria, vull parlar d’una d’elles. No la coneixia, no l’havia vist mai. Sé d’ella únicament el que m’ha dit un diari: que havia nascut a Sant Andreu ‒barriada glorificada per l’estimat Ignasi Iglésias‒ i que es deia Elisa Garcia.

Aquesta noia tenia vint anys i fou una de les primeres que s’enrolà per anar d’infermera al front. Aquesta noia escrivia a la seva mare: ‘Per fi he pogut veure realitzades les meves esperances. Me’n vaig al front. Me’n vaig amb bons camarades i en un estat d’ànim elevadíssim. Vull lluitar contra aquesta gentussa maleïda. Vull compartir el dolor dels camarades que lluiten al front. Tinc un cor que no pot restar impassible davant la lluita que sostenen els nostres germans… No passeu perna per mi. Procuraré que no em passi res; però si per casualitat em passes quelcom, penseu que altres com jo, també hauran caigut. Si jo sabia que donant la meva vida podia acabar amb els assassins de la classe treballadora donaria amb goig la vida. I si algú us deia que la lluita no és pròpia de dones digueu-li que el compliment del deure revolucionari correspon a tothom que no sigui covard.’

Admirables paraules, les d’aquesta noia; plenes de fe, de coratge, de dignitat. No sé si era socialista o comunista, si pertanyia o Esquerra Republicana o a les Joventuts Llibertàries. M’és igual, car tot el que lluita per l’alliberació del poble mereix respecte.

Jo no la coneixia, però encara que les oracions ja han passat de moda, escric aquest article com si fos una oració a la seva memòria i a la seva glòria” (La Humanitat, 9 de setembre de 1936).

L’esmentat diari Solidaridad Obrera descrivia amb aquestes paraules la malaguanyada gesta heroica de la jove andreuenca: “No es posible trazar el comentario que se merece el gesto de la muchacha que, desafiando el peligro y que despreciando la tranquilidad del hogar, ha sabido reivindicar a la mujer obrera. En el fin heroico de nuestra camarada hallamos los destellos de valentía y gloria que ha aureolado a las valiosas mujeres a través de las páginas más destacadas que el proletariado mundial ha escrito con trazos de sangre y dolor”.

No es estrany que en moments de lluita aferrissada contra el feixisme les morts provocades per aquests siguin lloades amb discursos grandiloqüents i donant-los com a exemples de sacrifici per la causa justa.

Fou enterrada al cementiri parroquial de Sarinyena. Un cop finalitzada la guerra, i per ordre de l’alcalde franquista de la localitat aragonesa, la llegenda de la tomba d’Elisa García fou destrossada a cops de martell. La llegenda esdevingué il·legible, fet que motivà un conjunt de veïns i veïnes a recuperar la seva memòria. L’any 2013, després d’un llarg procés de recerca, es pogué recuperar la llegenda: “Estás muerta y no lo estás/ dentro de esta tumba fría/ descansa en paz hija mía/ que en tus padres vivirás./ Muerta heroicamente luchando contra el fascismo en el frente de Aragón sector Tardienta”.

Homenatge pòstum 

D’altra banda, l’heroïcitat de la mort dels primers antifeixistes ‒sobretot si eren del gènere femení (cal recordar que fins l’octubre de 1936 les dones pogueren lluitar a primera línia del front de guerra com els seus companys fins que el govern de la República els hi prohibí)‒ promogué tota una sèrie d’actes d’homenatge. Elisa García en fou una de les reconegudes. En el documental gravat per la productora cinematogràfica de la CNT durant la Guerra Civil, Aragón trabaja y lucha, hi albirem el seu nom retolat en una casa en algun poble dels Monegres. S’hi observa “Calle de Elisa García (muerta por la libertad)”. Sant Andreu de Palomar, aleshores amb el nom d’Harmonia de Palomar, també s’afegí al record mitològic de la veïna víctima del feixisme. Salvador Casas i Pujols, veí andreuenc, recorda com el carrer de les Monges fou batejat amb el nom d’Elisa García. Gràcies a aquest fet, qui escriu aquestes línies va poder esbrinar que la parròquia de Sant Pacià, situada en el mateix vial, fou utilitzada durant la república en guerra com a menjador popular, amb el nom de Bonaventura Durruti.

La cerimònia d’inauguració de la placa del nomenclàtor dedicada a Elisa García es realitzà el diumenge 3 de gener de 1937. Fins fa poc es creia que l’acte fou a iniciativa de la secció local de la UTG de la Delegació Mercantil Sant Andreu de Palomar, però la descoberta de noves dades d’hemeroteca ens remeten al POUM. Segons el diari El Diluvio, amb data del 3 de gener de 1937: “Hoy, a las diez de la mañana, en el cine Odeón, el Partido Obrero de Unificación Marxista, celebrará un gran mitin en el que tomarán parte los camaradas Pilar Santiago, Comabella, Arquer y Nin. Este acto irá precedido del descubrimiento de una lápida dando el nombre de nuestra querida compañera Elisa García a la antigua calle de las Monjas”. De nuestra querida compañera, amb aquesta expressió es referien a una de les companyes del POUM. I per si no fos poc, El Día Gráfico publicava una fotografia, la qual reproduïm en aquest article, amb aquest text: “Descubrimiento de la lápida que da el nombre de Elisa García, afiliada al P.O.U.M, a la antigua calle de las Monjas”. En l’esmentat homenatge es recordaven tots els milicians caiguts durant els primers mesos de la guerra i es feia ferma demostració de l’esperit antifeixista andreuenc. Per al sindicat calia esperonar: “La gesta sublim d’aquesta companya (…) que cal immortalitzar-la com a exemple per a les generacions futures”.

I una nova dada descoberta: el Socors Roig de Catalunya, organització d’ajuda humanitària, tenia una secció anomenada Grup Elisa García. La Humanitat publicava aquesta nota en l’edició del 24 de juliol de 1937: “Són convocats tots els companys que pertanyen al Grup ‘Elisa Garcia’, de la secció primera del Socors Roig de Catalunya, a la reunió que tindrà lloc demà, dilluns, dia 25, a les cinc de la tarda, a l’estatge social (Arcs, 7).”

Des de Sarinyena la continuen recordant cada 14 d’abril amb un sentit homenatge al peu de la seva tomba. L’entitat cultural Os Monegros, l’organitzadora de la commemoració, la recorda amb aquestes paraules: “…la llevamos con nosotros, hoy Elisa García Sáez “estás muerta y no lo estás”, estás viva en la eternidad de la memoria de los hombres y mujeres libres, con la dignidad suficiente como para reconocer los valores por los que luchaste y por los que continuaremos luchando”.

El seu poble nadiu, Sant Andreu de Palomar, tampoc l’oblida. Una placa col·locada al carrer de les Monges enfront de la parròquia de Sant Pacià i l’espai verd situat entre els carrers del Segre, del Cinca i del Pont ha rebut el nom de Jardins d’Elisa García Sáez. La descoberta de la placa es va dur a terme en el marc de la Fira de l’Economia Solidària (FESC), el 27 d’octubre de 2018. La proposta d’anomenar un espai públic amb el seu nom va sorgir conjuntament de la Fundació Roca i Galès, la Xarxa d’Economia Solidària, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i la Federació de Cooperatives Agràries, i amb el suport de diverses entitats de Sant Andreu de Palomar, entre d’altres, l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar i el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias. Tot i ser un dia plujós, l’acte no es va veure deslluït i va significar un viu testimoniatge d’una comunitat que no vol oblidar els seus conveïns, sobretot si van donar la vida per combatre el feixisme. Elisa García és el model a seguir, atès que ens mostra el camí de la llibertat.

Pau Vinyes i Roig