FRANCESC MIRÓ I POMARES

Sant Andreu de Palomar, Barcelonès, 13 de gener de 1907

Tuïr, Conflent, 15 de gener de 1988

Dibuixant, il·lustrador, fotògraf, periodista, ceramista

Francesc Miró i Pomares, va néixer al carrer de l’Ordre -actual d’Ignasi Iglésias-, núm. 98, de Sant Andreu de Palomar, el 13 de gener de 1907. Fill de Josep Miró i Vilaseca i Mercè Pomares i Bonastre, ambdós de Sant Andreu de Palomar, així com els avis paterns i materns, Josep Miró i Rosa Vilaseca i Antoni Pomares  i Maria Bonastre, respectivament. Fou batejat com a Francesc Josep a la parròquia de Sant Andreu. Té dues germanes, Engràcia i Rosa i un germà, Joan. Ja de ben petit té predilecció pel dibuix artístic, com ho demostren els seus dibuixos publicats a la revista infantil Virolai els anys 1924-1925.  Els estudis els realitza al centre educatiu de Francesc Aragó, antiga Escola  Municipal d’Arts i Oficis del Districte de Sant Martí, i al Cercle Artístic de Sant Lluc, de Barcelona. El servei militar obligatori el fa a l’antiga colònia espanyola del Nord de l’Àfrica del Rift, entre el 1928 al 1930. Durant el període republicà del 1931 al 1936 esdevé col·laborador de l’arquitecte noucentista Francesc Folguera, amb despatx  a Barcelona. És en aquesta etapa que el trobem com a soci de l’Avenç Obrer Català de Sant Andreu de Palomar -entitat adherida a ERC-, més conegut com a Casinet. Associació on realitza exposicions i conferències sobre art. També, el trobem col·laborant amb articles i il·lustracions a la premsa republicana del moment com La Humanitat, L’Instant, La Publicitat, La Campana de Gràcia, Catalunya RàdioL’Andreuet, L’Andreuenc, i Enllà… aquestes tres darreres capçaleres amb redacció al seu poble de naixença.  També el trobem exercint de secretari de l’orfeó L’Eco de Catalunya, on s’estableix coneixença amb el músic i director Joan Pich i Santasusana.

En esclatar la Guerra Civil entra militar a la UGT i s’integra a l’Agrupació Professional de Periodistes de Barcelona, organisme creat el 1933. El 1937 col·labora com esperantista pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, dirigit pel figuerenc Jaume Miravitlles i Navarra. Sembla ser -però no està prou confirmat-  que s’incorpora a l’Exèrcit Popular de la República el 1938, sent el responsable de cartografia del seu regiment. Com milers de catalans i espanyols ha de creuar la frontera entre l’Estat espanyol i el francès per tal d’evitar les represàlies dels sollevats del general Franco. Un 9 de febrer de 1939 entra pel Pertús en territori francès. En un principi es transferit al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló, i poc després al camp d’Adge, on són internats la majoria de militants d’Estat Català, d’ERC i la Unió de Rabassaires, amb la finalitat d’evitar enfrontaments entre militants de diverses ideologies esquerranes. És en aquest camp que sol·licita poder exiliar-se a Mèxic, però el SERE li denegarà, veient-se obligat a quedar-se en territori francès. S’escapa del camp d’Adge i roman fent d’escura-recs a la població de Marquixanes, al Conflent; establint una relació sentimental amb la filla de l’alcalde. Mesos després  és detingut i confinat al camp d’Argelers de la Marenda. És en aquest camp on realitza la majoria dels esbossos que reflecteixen la vida dels confinats. Testimoni d’un reclutament forçós i una vivència esgarrifosa.

Un cop alliberat retorna  a Marquixanes. El 1943, ja en plena Segona Guerra Mundial, exposarà per primer cop d’ençà que és exiliat,  a la galeria  La Décoration de Perpinyà, un seguit d’aquarel·les. I finalitzada la guerra els seus quadres seran exposats al Saló dels Artistes Rossellonesos, entre 1945 i 1946. Participa amb la seva obra pictòrica en la inauguració del Casal Català de Perpinyà el setembre de 1946. 

Estableix relació amical i per correspondència amb el músic Pau Casals i Defilló, exiliat com ell a la Catalunya del Nord. Casals esdevé un puntal en l’ajut dels republicans refugiats, i Miró n’és un d’ells. A partir del 1947, s’instal·la a Taurinyà, municipi del Conflent a la falda del Canigó. És a Taurinyà on crea un taller de ceràmica tot iniciant la seva producció de ceramista, sense oblidar les altres disciplines artístiques desenvolupades anteriorment. Coneix la periodista i militant antifeixista Suzanne Frankignoul (1910-?), d’origen ucraïnès però resident a Bèlgica, amb qui contraurà matrimoni el 23 de setembre de 1950.

Exposa les seves peces ceràmiques a París (1952), Londres (1954), i en diversos salons de la República Francesa,  i el 1956 és escollit per l’Acadèmia Internacional de Ceràmica per tal de representar França a la UNESCO. Al mateix temps dissenya les invitacions dels primers anys del Festival de Música Pau Casals de Prada de Conflent. El 1958, el seu vell amic Pau Casals, a la cerimònia del 10è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, celebrada a la seu de l’ONU. El 1959 participa a l’exposició Internacional de Ceràmica  d’Oostende, a Flandes. I com a testimoniatge d’amistat amb el músic Casals publica el llibret Un home: Pau Casals, en format autoedició. També il·lustrarà llibres, com Histoire  et art religieux dans les Garrotxes, de Jacques Llopet i editat el 1968. Escriu el text autobiogràfic  Enllà de la pàtria que malauradament no veurà la llum pel rebuig dels editors barcelonesos. Una veritable llàstima, ja que ens hagués aportat molta llum a la seva obra i vida i no hagués restat en el més oblit absolut.

El 15 de gener de 1988, dos dies després de fer els 81 anys , mor a l’Hospital de Tuïr.

Pau Vinyes i Roig