FRANCESCA FARRÓ I LLORELLA

Girona, Gironès, 4 de febrer de 1891

Arbúcies, la Selva,  18 de setembre de 1977

Bibliotecària

Primers anys de vida

Segons consta al registre civil gironí, Francesca Farró i Llorella va néixer al barri de  Mercadal de Girona, el 4 de febrer de 1891. Filla de Pere Farró i Montaner de Barcelona i de Dolors Llorella i Fontbernat de Girona. Essent batejada a la parròquia de Santa Susanna de Mercadal el 10 de febrer com a Francesca de Paula, Maria i Dolors. (1) De ben petita segurament va sentir el desig d’aprendre lletres i d’adulta encarrilava els seus estudis vers la biblioteconomia. Ignorem per quin motiu va cursar els estudis de gran, passats els vint de llarg. Als 29 anys obté el títol de bibliotecària(2). El Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya feia constar:

“Durant els cursos de 1915-16 i  1916-17, va cursar les assignatures de Dactilografia i Càlcul Mercantil amb la calificació (sic) d’excel·lent, durant els mateixos cursos, en l’assignatura de Francès, va guanyar la matrícula d’honor en l’Institut de Cultura i Biblioteca per la Dona”(3).

L’any 1918 ingressa a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat de Catalunya, obtenint el 5è de qualificació. L’any 1920 revalida la qualificació amb un 4t lloc. En acabar els estudis s’incorpora via concurs com auxiliar adscrita al servei central de la Biblioteca Popular. Al cap d’un any i tres mesos esdevé bibliotecària del Centre de Lectura de Reus. L’experiència reusenca finalitza al cap d’un any i comença a prestar serveis a la secció de Biblioteca Circulant  i Pública de l’Institut de Cultura de la Mancomunitat, fins el 1927. El 12 d’abril de 1927, és nomenada directora de la Biblioteca Popular de Granollers amb el sou anual de 3000 ptes. (4) En aquesta biblioteca realitzarà els seus primers escrits en forma de dietari i de memòries dels anys en curs. A tall d’exemple reproduïm fragments de les seves valoracions realitzades en les memòries presentades als seus superiors: 

“He observado  un caso curioso, referente a la sección de Historia, y es que muchos obreros , jovenes en su mayoría, me han pedido la historia de la guerra europea; tenemos dos o tres obras referentes a ella, però no les satisface; me parece que quieren algo folletinesco (sic), que, sin duda, habrán visto en alguna parte”(5)

I seguia comentant una altra anècdota:

“Me parece digno de mencionar el interés de un joven, obrero también, que, con manifiesto amor a su ciudad natal, ha consultado todos los volumenes de la Obra “Manual de Novells Ardits”, para encontrar datos de la historia de Granollers”.(6)

Aquestes petites anècdotes ens fan un breu pinzellada de la importància de les biblioteques populars en poblacions de fort arrelament obrer. La lectura podia oferir una finestra oberta per aquells estrats de la població amb més mancances culturals. Per a Francesca Farró la lectura d’obres vulgars podia ser un trampolí vers en l’aprofundiment literari. El 1930, Farró s’expressava d’aquesta manera sobre l’accés a la lectura:

“¿No podríem redactar una llista d’obres per adquirir, de literatura, basades, més o menys, sobre demandes formulades pels lectors? Satisfer una mica llurs gustos sense baixar-se (sic) a fomentar el mal gust. És cert que no es funda una Biblioteca perquè la gent llegeixi obres sense importància, solament per a passar el temps, però moltes vegades s’entra a la Biblioteca per una obra d’aquest gènere i es va evolucionant tot veient-ne d’altres de més valor.” (7).

I, Francesca Farró, no deixava de banda el component femení. En els seus escrits sovint ens reflectia les dificultats que tenien les dones, per les directrius morals de l’època, en assolir quotes dignes en el saber. La falsa moralitat imperant les privava de poder accedir a la lectura amb les mateixes condicions que els homes. Farró  descriu la manca d’igualtat de gènere en la memòria de 1928 de la següent manera:

“Hay bastante elemento femenino entre los lectores de prestámo. Al principio creí que no conquistariamos su voluntad, però poco á poco se ha ido desvaneciendo  la timidez, y unas por otras, las jóvenes y las señoras han acabado por familiarizarse con la Biblioteca. Pero solamente en el prestámo. Venir a leer a la Biblioteca es más difícil conseguirlo.

Repetiré textualmente lo que me dijo sobre este particular una señora de la población (es refereix a Granollers), al preguntarle yo porque no venia a leer. ‘Me daria mucha vergüenza ir; ¿que dirian de mi? Se me tacharía de holgazana; Eso es bueno para las señoras que tienen dos ó tres criadas!’- Se cree exagerada la opinión de esta señora? Pues como ella piensan muchas”. (8)

La Biblioteca Ignasi Iglésias

En un article publicat a la revista L’Andreuenc l’1 de maig del 1932, J. Esteve Gili remarcava l’oblit de la donació que Pere Coromines i Ignasi Iglésias van fer al poble de Sant Andreu de Palomar, el 1912 -fundadors i impulsors de la Biblioteca Joan Maragall, situada a la seu de l’Avenç Nacionalista Republicà de Sant Andreu de Palomar-. Proposava que en el 20è aniversari de la seva donació es fes alguna cosa per afavorir la realització de la biblioteca. 

El 4 de maig del 1932 amics i entitats de Sant Andreu de Palomar es van reunir amb la finalitat de crear la Comissió Pro Biblioteca Pública Ignasi Iglésias, amb l’esperit de recuperar el llegat dels dos escriptors donants. Van adreçar una carta a l’alcalde republicà de Barcelona, Jaume Aiguader, en la qual exposaven els seus propòsits de creació d’una biblioteca pública a Sant Andreu de Palomar dedicada a l’il·lustre dramaturg i poeta andreuenc Ignasi Iglésias. La carta havia rebut el suport de més de quaranta signatures d’entitats andreuenques. Gràcies al suport de Josep Dencàs, conseller de la Generalitat de Catalunya i andreuenc, i de Joaquim Ventalló, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, les gestions van arribar a bon terme. El conseller de Cultura, Ventura Gassol, va redactar el projecte de realització d’una biblioteca pública a Sant Andreu de Palomar: 

“(la biblioteca) d’una selecció ja existent de llibres que un dia el nostre enyorat Ignasi Iglésias donà als obrers d’aquelles barriades que ell tant estimava. A la seva memòria, aquesta biblioteca durà el seu nom, com a exemple i estímul per a tots.”(9)

Per motius polítics –hi va haver eleccions legislatives el 1933 i eleccions municipals el 1934– la decisió es va anar endarrerint. Finalment, el 25 d’abril del 1934, a instàncies del regidor de Sant Andreu, el doctor Codormí, va ser aprovat el pressupost i el projecte. Es van iniciar les obres de rehabilitació del segon pis de la Tinència d’Alcaldia per hostatjar-hi la nova biblioteca. En un principi es pretenia inaugurar la biblioteca coincidint amb l’aniversari de la mort d’Ignasi Iglésias, el 9 d’octubre d’aquell any. Tanmateix des de la conselleria de Cultura eren partidaris d’ajornar la data, ja que encara no s’havia fet  el concurs públic per a dotar la biblioteca de directora i auxiliar de biblioteca. Tot i això, el conseller delegat del Districte Novè, en Joan Codormí, proposava una inauguració simbòlica i deixar per a més endavant la posada en funcionament de l’equipament. Els Fets del 6 d’Octubre  del 1934, però, n’aturaren el procés. 

Per poder obrir la biblioteca calgué organitzar un concurs públic per tal d’escollir-ne la directora i una bibliotecària auxiliar. A la convocatòria per a cobrir la plaça de directora de la Biblioteca Ignasi Iglésias, organitzada pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, s’hi presentaren vuit candidates. Totes elles directores de biblioteca, atès un dels requisits per optar al concurs públic era tenir experiència de dos anys  en el camp de la gestió de la direcció en biblioteques. El 28 de febrer de 1935 el tribunal fallava el concurs amb el següent dictamen: Francesca Farró com a directora -sou de anuals de 3700 ptes- i Pilar Bertrán com a auxiliar -sou de 3250 ptes per any- . Bertrán substituiria a Farró en jubilar-se aquesta. També es cregué oportú crear la plaça de conserge, en un principi no contemplada i proposant per al càrrec a Antoni Clausell, membre impulsor de la Comissió Pro-Homenatge a Ignasi Iglésies, els impulsors de la biblioteca. Finalment la plaça va recaure en Ramon  Solé i Bracelí, amb un sou de 3200 pessetes anuals. L’espai bibliotecari era dividit en dues sales, una per a adults i l’altra per a infants. Farró era molt conscient de la importància que tenia la lectura pública per als més petits, atès els ajudava a formar-se com a persones i esdevenien futurs lectors.

El 30 de novembre de 1935, coincidint amb la festivitat de sant Andreu, la Biblioteca Pública Ignasi Iglésias va ésser inaugurada pel règim pel Bienni Negre, amb 4 mil volums a disposició del públic,  tot oferint un nou espai de cultura i saber a la ciutadania andreuenca. Un cop restablert el govern de la Generalitat anterior al 6 d’octubre, després de les eleccions legislatives del 16 de febrer del 1936 es va organitzar una segona inauguració de la biblioteca -de caire popular i amb més participació del veïnat-, que va comptar amb la presència de Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat, Carles Pi i Sunyer, alcalde de Barcelona, Cristià Cortés, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, i Joan Codormí, regidor del Districte de Sant Andreu, així com d’Emiliana Vinyes, vídua d’Ignasi Iglésias. Durant la segona inauguració, del 12 d’abril d’aquell mateix any –a dos dies del 5è aniversari de la proclamació de la República Catalana i la Segona República Espanyola– es van realitzar a la plaça d’Orfila focs japonesos i enlairament de globus, així com un concert de la Banda Municipal del Districte Novè, dirigida per Joan Pich i Santasusana, i activitats infantils a càrrec de l’Avenç Obrer de Sant Andreu de Palomar i de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar. 

No tot van ser flors i violes en els inicis, ja que les dificultats per engegar el projecte bibliotecari si van sumar les baixes per malaltia. El 29 d’abril de 1936, Francesca Farró enviava un escrit a Jordi Rubió – director del Servei de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya- pregant que enviés un reforç, atès el conserge i l’auxiliar estaven de baixa:

“Per la Srta. Casa, ja deu estar enterat (sic), de que tenim En Soler malalt. Però és el cas , que també s’ha posat malalta la Srta. Bertran.

Avui he mirat de suplir la manca de personal, fent actuar de bibliotecària a la meva germana, però con que no sé si els malalts en tindran per dies, i a mi, si és impossible tenir cura de les dues sales tant tant (sic) separades, li prego que faci el favor d’enviar-me alguna senyoreta si li és possible. (Només a les tardes).”(10)

També feia saber a en Jordi Rubió les dates triades per fer les vacances d’estiu de 1936. L’estiu de la guerra! No sabem pas si arribaren a fer-les, suposem que no. En la mateixa  carta adreçada per Farró a Rubió també li feia esment que “degut a la calor, els nostres lectors han baixat bastant, especialment els més petits”. (11)

Des del 1935 fins al 1959 -any en que es jubilaria-, Francesca Farró i Llorella va anar redactant el Diari de la Biblioteca, que a dia d’avui trobem digitalitzat en part fins el 1944 (12). En aquest dietari -primer en català, a partir del novembre de 1939 en castellà- s’hi narra el dia a dia de la biblioteca. El dietari fou seguit per les successores en el càrrec: Pilar Buixareu, Pilar Bertrán, Núria Latre, Carme Pinyol i Maria Rosa Riera, la darrera en escriure-hi. 

Des de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Andreu de Palomar, a finals de gener del 1939, fins a les acaballes del mes de novembre la biblioteca va romandre tancada. Molts llibres van ser exclosos del catàleg o bé pel seu contingut o bé per ser escrits en llengua catalana. S’iniciava un llarg període de repressió per part de les noves autoritats. Llegir esdevenia una porta oberta al coneixement i per aquest motiu els nous responsables de les biblioteques públiques de Barcelona havien de controlar què es llegia i com. Les bibliotecàries van haver de canviar totalment i en un temps rècord la logística de la biblioteca, ja que era organitzada en llengua catalana i calia de fer el canvi cap al castellà. El franquisme va iniciar un llarg i dur procés de depuració envers a les persones que s’havien significat en el bàndol republicà. Molts funcionaris en patiren les conseqüències. Francesca Farró, se’n salvà i va poder continuar exercint de bibliotecària. 

El 18 de setembre de 1977, als 86 anys, moria Francesca Farró a Arbúcies, població que la va acollir en els seus darrers anys de vida.

Pau Vinyes i Roig

Notes

(1-2-3-4) Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona (AHDB)

(5) Memoria de la Biblioteca de Granollers, 1928. Biblioteca de Catalunya (BC)

(6) Memoria de la Biblioteca de Granollers, 1928. (BC)

(7) Memòria de la Biblioteca de Granollers, 1930. (BC)

(8) Memoria de la Biblioteca de Granollers, 1929. (BC)

(9) Carta de Ventura Gassol a Jordi Rubió. (AHDB)

(10-11) Carta de Francesca Farró a Jordi Rubió, 29 d’abril de 1936 (AHDB)

(12) Altres fragments d’aquest dietari els podeu consultar en aquest enllaç.