JOAN GUAL I TORRAS

Sant Andreu de Palomar, 29 d’agost de 1918

Sant Andreu de Palomar, 7 d’abril de 1975

Baríton

Provinent d’una família humil, va néixer al carrer Concepció Arenal. Estudià a l’Acadèmia Victor. Treballà com a comptable en una empresa tèxtil de Barcelona. En acabada la guerra civil, degut a la seva afició al cant, formà part del cor de la Capella de Música de la parròquia de Sant Pacià on destacà per la seva potent veu de baríton. Actuà al Centre Parroquial “Els Lluïsos” interpretant sarsueles quan només podien actuar homes (1942). Posteriorment, al Cercle Cultural Montserrat, a La Sagrera.

Casualment, el conegut mestre de música Antoni Capdevila el va descobrir i impressionat per la qualitat de la seva veu, l’induí a un intens estudi musical i feu que debutés professionalment al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el dia de Nadal de 1943 cantant l’òpera Madama Buttefly al costat de Mercè Capsir i Pau Civil, cantants de reconeguda fama en aquell temps. Seguiren tres representacions més amb els mateixos artistes. La crítica va ser molt favorable i va engrescar al jove baríton, qui davant de l’evidència de les seves facultats es dedicà plenament al perfeccionament de la qualitat vocal. Estudià cant amb el mestre Josep Sabater i amb la mezzosoprano Concepció Callao, de qui rebé classes d’impostació i vocalització. Al Teatre Odeon de Sant Andreu de Palomar interpretà el 1944 Rigoletto, Madama Butterfly i Il Barbiere de Siviglia.

Aviat va ser contractat per cantar en diferents representacions d’òpera i participar en concerts. L’any 1945 deixà la feina de comptable per integrar-se de ple al món de la lírica. Actuà amb companyies d’òpera italiana en teatres com l’Olímpia i el Tívoli de Barcelona, el Lope de Vega de Sevilla, el Líric de Palma etc. El 1947 efectuà temporades operístiques a Bilbao, Sevilla, Madrid, Barcelona i altres ciutats d’Espanya. També cantà a Lisboa, Milà, Marroc i Egipte al costat d’artistes de la fama d’Hipòlit Lázaro, Beniamino Gigli, Giacomo Lauri Volpi, Victòria dels Àngels, Maria Espinalt i molts altres.

La seva carrera artística va canviar d’orientació a mitjans de 1948 a instància dels mestres Jacinto Guerrero i Federico Moreno Torroba. Encapçalà una gran companyia de sarsuela, plena de primeres figures, que recorregué la geografia espanyola amb grans èxits.

En dedicar-se plenament a la anomenada “gran sarsuela” va obtenir  popularitat i es va convertir en una de les principals figures del gènere. Al maig de 1950 l’empresari Tomàs Ros el convenç per encapçalar una companyia denominada “Arte Lírico” que inicià l’activitat al teatre Calderón de Barcelona i que durant dos anys i mig actuà pels escenaris de les principals ciutats de la península i Canàries. El 1951, al teatre Borràs de Barcelona efectuà una llarga temporada oferint un extens repertori de sarsueles. La companyia rebé el Premi Nacional de Teatre de 1952. Guardó que tornaria a obtenir el 1954.

Embarcà cap a Sud-Amèrica a finals de 1952. Debutà el gener de 1953 al Teatre Avenida de Buenos Aires. Desprès de quatre mesos de treball, va seguir a Montevideo, on va actuar també a la ràdio local (Ràdio Sarandí) amb programes dedicats a la lírica.

A l’agost de 1953 va reaparèixer davant el públic barceloní al Teatre Barcelona on va ser llargament aplaudit. Novament de la mà de l’empresari Tomàs Ros realitzà una extensa temporada al teatre Apolo. En acabar, efectuà gires per diverses ciutats d’Espanya i el Marroc. De tornada a Barcelona, el 1955, amb la companyia que duia el seu nom, actuà al teatre Romea  i al teatre Apolo amb gran èxit de públic i crítica.

 En aquell temps fou l’impulsor de l’Agrupació Artística Joan Gual, teatre escola ubicat a Sant Martí de Provençals i que durant anys formà nous valors de la lírica.

L’any 1956, actuà als teatres Barcelona i Calderón de la ciutat Comtal amb programacions diàries (tarda i nit) i amb representacions extraordinàries d’òpera.

 El 1959 viatjà per segon cop a Amèrica on efectuà una gira de més de dos anys per diversos països de parla hispana. Pel que mostraren les cròniques i premsa locals, adquirí una gran popularitat. Degut a l’extraordinària potència de la seva veu se’l conegué afectuosament com “El cañón catalán”. 

Tornà a traspassar l’Atlàntic l’any 1962 per actuar a Argentina, Paraguai, Colòmbia i Puerto Rico. Memorable fou l’homenatge de comiat de San Juan, a Puerto Rico.

L’estiu de 1964 reaparegué a Barcelona amb la seva renovada companyia oferint sarsuela al teatre Calderón, on tornaria a l’any següent.

Va realitzar durant l’any 1965 el muntatge i representació de obres en els anomenats “Festivales de España” en diverses ciutats (Vigo, Pontevedra, Sitges, Girona, etc).

Malgrat els engrescadors projectes que duia en ment, fou a partir de 1967 quan, per motius de salut i per manca d’ajuts de les institucions estatals, decidí minvar la seva activitat artística. Tot i així, seguí fent bandera i promoció de la lírica per arreu del principat, com a empresari i com a cantant.

L’any 1972 se li dedicà un emotiu homenatge al teatre de la Comunitat Cristiana del col·legi Josep, Maria i Jesús “Els Padres” de Sant Andreu de Palomar. Aquella nit efectuà una esplèndida interpretació de Rigoletto.

L’any de la seva sobtada mort se li reteren homenatges pòstums com al Teatre Municipal de Girona o a Sant Andreu de Palomar.

La singular veu de Joan Gual tenia característiques especials. Arribava amb facilitat a notes considerades de tenor. Prodigava amb gran èmfasi uns potents aguts que eren ben agraïts pel públic que l’admirava i aplaudia. De bona dicció i perfecta vocalització posseïa un veritable temperament dramàtic, expressant-se amb gran vehemència i amb un timbre vocal de gran qualitat.

Enregistrà amb la discogràfica Emi Odeon les sarsueles: La Canción del Olvido, La del Soto del Parral i El Gaitero de Gijón.

Joan Gual Alonso