JOSEP BOTÍA I RODRIGUEZ

Mazaron, Múrcia, 1910

Sant Andreu de Palomar, Barcelonès, 12 de febrer de 2003

Activista social i sindicalista

Prim i baixet, tossut de mena i gran lluitador, en Josep Botía – o Bòtia com era conegut a Sant Andreu de Palomar, tot i que ell preferia l’opció primera- va ésser un homenot  ple de valors humans. Per a molts, tot un senyor. El pare, davant la manca de treball en aquelles terres del sud, decideix embarcar-se cap a Barcelona amb la dona i els seus dos fills bessons a la recerca d’un món millor. Durant el trajecte un dels bessons morirà. Tot just en arribar, Barcelona estava enllestint les obres de la Via Laietana. Són part del contingent de murcians que varen fer possible la transformació urbana de la ciutat entre els anys 10 i 20 del segle passat. S’instal·len primer a Ciutat Vella, on el pare regentarà una barberia. Anys després s’exilien de nou, però aquest cop a tocar de Barcelona, a Sant Andreu de Palomar. En Josep fa les primeres lletres a l’escola de Mossèn Clapés, situada al bell mig del carrer de Santa Marta. De ben patit aprèn la dita: “ Sóc català, porto barretina i a qui no li agradi li tallo la sardina”. De jovenet farà de dependent en una botiga de texits del mercat de Sant Andreu.

El seu neguit lluitador el fa militar de ben jove a les Joventuts Llibertàries, i després a la CNT. Llegeix Bankunin i a molts anarquistes internacionals. També, esdevé lector de la Bíblia.  En esclatar la Guerra Civil és cridat al front. Durant la República en guerra participa en la Batalla de l’Ebre. Cau ferit greu. Una bala li creua el braç i de rebot se li infecta la ferida.  Van a estar a punt de tallar-li el braç. Sortosament la ferida va fer el seu curs en sentit positiu. Va creuar la frontera camí de l’exili damunt d’una camilla. Gràcies aquest fet evita l’ingrés al camp de concentració d’Argelers. A Potvendres l’acull un hospital. S’hi estarà fins que li proposen anar-se´n a Rússia, Mèxic o retornar a Espanya. En Josep escull el retorn. Un cop retornat a Barcelona, cada dos per tres s’ha de presentar a “Jefatura Superior de Polícia”.  Es casa a les Salesianes –l’església de Sant Andreu  estava sent rehabilitada dels desperfectes de la guerra- amb qui serà la seva dona i companya al llarg de la vida.

A la dècada dels cinquanta entra a treballar a la Maquinista Terrestre i Marítima. Es deixa seduir pel PSUC en la clandestinitat. Participa en mogudes laborals dins la mateixa fàbrica i és represaliat diverses vegades i empresonat.  A la presó Model aprèn a conviure amb d’altres companys dins la cruesa d’un règim penitenciari franquista. En Botía resisteix de valent, i no desaprofita l’ocasió per a formar-se intel·lectualment tot llegint – a voltes d’amagat.  Un cop es alliberat no pot tornar a treballar a la Maquinista. Se les haurà amb el món laboral. Un ex-pres com ell no és acceptat a tot arreu, i més si és per motius polítics. La por encara es ben viva en aquella societat empresonada per un ferotge règim dictatorial. Per sort n’hi ha que ho tenen prou clar i defugen de sentiments porucs i actuen de forma valenta. Entre aquests hi l’amo de la fàbrica de motos  MINSA , situada al passeig de Torras i Bages . L’amo, de tarannà republicà, confia amb l’homenot Botía i li ofereix feina estable.

En arribar la transició segueix la seva militància i esdevé un dels promotors de la vocalia de Jubilats de l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar. Des d’aquesta vocalia promourà, conjuntament amb d’altres companys, el Casal d’Avis Bascònia. En serà un dels primers presidents. Paral·lament col·labora amb SOS Racisme. El seu compromís social no té aturada. L’octubre de 1980 neix el Sant Andreu de Cap a Peus i en serà el cap de publicitat. És un home envolcallat amb la flaire del progrés social. Per al senyor Botía no hi ha llibertat individual i col·lectiva sense lluita social. Els veïns de Sant Andreu es mobilitzen i aconsegueixen que el Districte de Sant Andreu li atorgi  el Premi de Sant Andreu.  Als 92 anys el cor li diu prou i s’acomiada sense fer soroll del seu Sant Andreu de Palomar, un 12 de febrer de 2003. Aquell poble que li va donar escalfor i del qual n’estava enamorat. Als noranta anys encara era fidel i ferm als seus pensaments ideològics: “ Per a la classe treballadora  el millor que hi hagut és el sistema comunista, diguin el que vulguin”.

Pau Vinyes i Roig