JOSEP GARCÍA I ABAD

València, País Valencià, 1898

Lleida, Segrià, 8 d’agost de 1936

Fuster i sindicalista

Neix pels voltants de 1898  a València – el seu nét Joan no ha pogut trobar encara la inscripció registral a València.  Als pocs anys es trasllada a Barcelona, juntament amb els seus pares, en Josep García Fauvell i Vicenta Abad Selma, i germans. S’instal·len al barri de La Sagrera, barriada industrial de l’antic poble de Sant Martí de Provençals tot just annexionat a Barcelona. Van viure al 1r 1a del carrer de La Sagrera, núm. 247. Josep García hereda per via tradicional l’ofici de fuster, mestratge molt sol·licitat en aquella època, donat que les grans indústries de Sant Andreu i La Sagrera en feien ús.

Josep García s’afilia a la CNT- FAI, sindicat majoritari als Països Catalans. Segons Joan Plana:

“El sindicalisme era molt fort aleshores i especialment el gremi de fusters tenia molta força, per la qual cosa es pot entendre el seu compromís amb els treballadors oprimits del moment i va decidir lluitar per això”.

Els seus primers anys com a sindicalista no varen ser massa actius, ens fa constar el seu nét.  El cop d’Estat del 18 de juliol de 1936 contra el legítim govern republicà sorgit de les urnes del 16 de febrer d’aquell any, esdevé l’inici de la Guerra Civil. Josep García decideix fer-se voluntari per anar al front, amb la idea de defensar els seus ideals republicans i democràtics. Tenia 38 anys. Deixava a la rereguarda dona, Dolors Aparacio Ripoll, de 35 anys, i dues filles, la Carme de 16 anys i la Roser de 13, aquesta darrera mare d’en Joan i Daniel Plana. En Josep va marxar  al Front d’Aragó, a la tarda del 24 de juliol, just 6 dies després del cop del sollevats. Membre de la columna “Durruti”, comandada pel comandant Pérez Farràs i Bonaventura Durruti, aquest últim dirigent de la CNT-FAI. La columna “Durruti”, amb 2500 milicians voluntaris, va ser una de les més destacades durant els primers mesos del conflicte bèl·lic. La “Durruti” era coneguda amb el nom d’ ”Ejercito del Noroeste” i responia a la brigada 121, 26 divisió. El primer combat va ser a tocar de la població aragonesa de Casp i en varen sortir airosos. Joan Plana ens comenta :

“Després camí de Bujaraloz i concretament a Gelsa, van ser bombardejats per l’aviació feixista i va ser un dels vint ferits d’aquell incident de guerra”.

Aquesta informació, ens fa saber en Joan, l’ha extreta del llibre d’Abel Paz Durruti: el proletariado en armas. Tot i això, creu que és confusa:

“Ja que les noticies de La Vanguardia del 14 d’Agost de 1936 explica (sic) — El pueblo leridano en masa acudió al acto del entierro del bravo camarada José García Abad, muerto en el Hospital Provincial de Lérida a consecuencia de las heridas recibidas combatiendo al enemigo en las avanzadas de la población de Sástago.”

Va ésser ferit a Sástago. En qualsevol cas totes aquestes poblacions estan molt  properes unes amb les altres. Tot seguit, el 27 de Juliol de 1936, va ser ingressat a l’Hospital Provincial de Lleida, amb una segona expedició de ferits, procedent de Casp. On va morir el 8 d’agost de 1936, després d’una agonia  deguda a les ferides rebudes en combat.  El seu nét ens comenta, per informació rebuda de la Diputació de Lleida : 

“Tenia una fractura de tíbia i peroné i diverses ferides a la regió pectoral. Va morir a l’Hospital. Va ser enterrat a Lleida amb honors militars atès que va ser dels primers morts republicans de la guerra. Durant els pocs dies que va estar a l’Hospital, la seva esposa va tenir ocasió de visitar-lo i ell es va acomiadar demanant-li  que es cuidessin molt tant ella com les dues nenes.”

Ara recentment (octubre de 2020) hem descobert una nova dada del seu enterrament. Segons el Diari de Barcelona, aleshores en mans d’Estat Català (11 d’agost de 1936): 

“Diumenge a la tarda fou enterrat el milicià Josep García Abad, mort a conseqüència de les ferides rebudes en el combat que varen sostenir les milícies a Sástago. Aquest Milicià pertanyia a la C.N.T., i vivia al barri de Sant Andreu, de Barcelona. Presidiren el dol les autoritats, Comitès  i totes les milícies. L’enterrament ha estat una manifestació de dol imponent. La desfilada durà prop de dues hores.”

En el transcurs de la Guerra Civil el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona va viure molts canvis de noms. Els noms propers a l’antic règim així com a les capes socials més afavorides van ser substituïts per noves denominacions. Segons el llibre de Josep Maria Vilarrúbia i Estrany (Història dels carrers de Sant Andreu de Palomar, editat per la Caixa de Barcelona,  l’any 1982) la Rambla de Fabra i Puig  va ser batejada de nou amb el nom de Josep García. El poble de Sant Andreu va voler honorar amb el seu nom una de les principals vies de comunicació de la ciutat. En ser un dels primers caiguts del Districte s’honorava la seva valentia enfront de l’adversitat i coratge per la defensa de les llibertats democràtiques i catalanes. En arribar el nou règim franquista la Rambla passa de nou a dir-se de Fabra i Puig.

En Josep García va donar llur vida per la defensa d’uns ideals que creia justos. La seva vídua i filles van haver de sobreviure, a voltes amb menyspreu, el dur  túnel del llarg franquisme. Per ell i per totes les persones que van tenir el reflex valent  de defensar amb desig  la República, un record ben viu de tots  els demòcrates del present i del futur.

Properament en compliment del nou Reglament de Foses, l’Ajuntament de Lleida erigirà un monument en memòria de les persones d’ambdós bàndols enterrats a les 3 foses comunes del Cementiri de Lleida. Posats en contacte amb les persones de la Memòria Històrica, en Josep García Abad no es troba en les llistes de les persones enterrades en aquestes foses comunes. Estan investigant si està al Valle de los Caidos on van traslladar, durant els primers anys de la postguerra, persones caigudes dels dos bàndols. Es calcula que hi ha 40.000  morts enterrats allà. Els seus néts l’estant cercant per a honorar la seva memòria.

Pau Vinyes i Roig