JOSEP LLUÍS PONS I GALLARZA

Sant Andreu de Palomar, Barcelonès, 24 d’agost de 1823

Sóller, Mallorca, 22 d’agost de 1894

Advocat, poeta i escriptor

Tal com esmentava l’historiador i sacerdot Joan Clapés i Corbera a les “Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar”: “Segons resava un dels llibres de naixements de Sant Andreu de Palomar, cremat per la setmana tràgica, naixia en aquesta població el 24 d’agost de 1923”. Sembla ser que els pares fugien de l’epidèmia de la febre groga  que assolava la ciutat de Barcelona. Una ciutat emmurallada, insalubre, mancada d’higiene i superpoblada que l’oprimia a marges forçades per manca d’espai edificable. Fet que provocà que  els pares cerquessin un lloc més tranquil i prou lluny -aleshores les distàncies i la manca d’urbanització entre ambdues poblacions eren prou significatives- de Barcelona  i triessin  Sant Andreu; sense saber els historiadors per quin motiu es decantaren per a aquest municipi.  El pare,  Josep Pons i Umbert, era mallorquí, de professió pilot de navegació, i la mare, Josefa Gallarza Goitia, originària de Madrid. Va ésser batejat a l’antiga església de Sant Andreu i les primeres passes i lletres les aprengué a la seva població de naixença.  Sota la direcció del mestre Ramon Torras, aprengué dibuix entre els anys 1835 i 1840. Estudià Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. L’any 1840 guanyà la càtedra de Retòrica a l’Institut de Barcelona. Fou elegit per a la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona. El 1861 fou nomenat catedràtic de geografia i història a l’Institut de Ciutat de Mallorca, i fixà residència en aquella ciutat. Publicà diversos llibres per a l’ensenyament de la geografia.

Impulsà la creació de la revista Museu Balear, on escriví articles de caire literari. Era un literat de gust refinat, entusiasta dels clàssics llatins, catalans i castellans. Fou un dels mantenidors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana (1859). Hi guanyà l’Englantina d’Or de 1865 i de 1866 amb els poemes  “La llar” i “La mort dels Montcades”, respectivament; l’any següent guanyà la Flor Natural amb “La muntanya catalana” i era proclamat Mestre en Gai Saber. Presidí els Jocs de 1870, 1878 i 1883 (en aquest darrer en  representació de Manuel Milà i Fontanals, que estava malalt).  Fou president de l’Ateneu Balear. Col·laborà en diferents publicacions com ara Lo Gai Saber (1868-1869) i Lo Catalanista (1875-1888). Fou soci d’honor a Montevideo (Uruguai) de la societat Rat Penat. L’any 1925 la poesia “La muntanya catalana” fou considerada una de les millors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana des de la seva restauració a mitjà segle XIX. Aquests Jocs Florals van ser organitzats en la clandestinitat, atès la dictadura del general Primo de Rivera els prohibí i els organitzadors van decidir convocar tots els Mestres en Gai Saber vius per tal que votessin les millors poesies dels Mestres morts. Era una manera de mantenir viva la flama dels Jocs i de la llengua.

La seva poesia és l’aportació més sòlida i fresca a la poètica balear d’aquells temps. Escriu “Olivera mallorquina”, poesia molt coneguda, on canta benaurances a les seves terres mallorquines, tan estimades. Morí el 22 d’agost de 1894 a Sóller, a dos dies de fer els 71 anys. Quasi un segle més tard, el 28 de novembre de 1993, el besnét Fèlix Pons i Irazazábal (1942-2010), aleshores president del Congrés de Diputats espanyol, visità Sant Andreu de Palomar durant la Festa Major i inaugurà la remodelació de la part baixa del carrer que duu el nom del seu besavi, reconvertit en vial de vianants. 

Pons i Gallarza, escriví el  romanç poètic “La Festa Major de Sant Andreu” que dedicà a la seva població nadiua:  “Sant Andreu de Palomar / n’és la vila més galana / que és veu del cap del Besòs / fins als serrals de Montcada”

En aquest poema evoca l’enyorança del seu poble de naixement força anys després i en recorda el passat agrícola i com s’ha mudat vers una població amb predomini industrial. En el mateix romanç ho deixa prou clar: “Bona vila és Sant Andreu, / si no manca feina i aigua; / bona vila ne seria / si tant no s’hagués mudada”.

Pau Vinyes i Roig