MIQUEL OLLÉ I JOVÉ

Sant Andreu de Palomar, 12 de juny de 1894 (1)

Barcelona, 20 de juliol de 1976

Obrer, polític i dramaturg

Anys d’infància i joventut

Fill de Miquel Ollé i Alba, nascut a Seròs, el qual al cap de dos anys ve amb els seus pares a Sant Andreu de Palomar, al carrer de Sant Llorenç, número 11 —actualment de Pons i Gallarza. El pare fa de cambrer al cafè del Centre Popular Catalanista i a can Fetge. La mare, Paula Jové, és originària de Sant Andreu. El matrimoni tindrà tres fills: Miquel, Francesc (1898-1981) i Joan (1906-1977). El pare, quasi analfabet però d’idees progressistes, matricula els tres fills a l’escola de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar. Allí tindran, entre d’altres, com a professor en Joan Vinyes i Sánchez, antic combatent liberal en la darrera carlinada. L’Ateneu Obrer és considerat el primer col·legi laic i de coeducació de Sant Andreu de Palomar. Miquel i el seu germà petit Joan es dedicaran en els seus inicis professionals a la mecànica, i el germà mitjà Francesc estarà associat amb el Casal Catòlic de Sant Andreu de Palomar. Vinculat a l’Agrupació Atlètica Vida, secció de l’Ateneu Obrer, com a esportista i secretari de la junta directiva. Joan sobreeixirà com a atleta de l’esmentada agrupació. Escriu articles en la premsa local andreuenca, sobretot a Germanor, Andreuet i El Cor del Poble; en aquest darrer acaba sent el director. Així mateix, col·labora en revistes i periòdics barcelonins de l’època, com La Humanitat, El Poble… El 1926, és un dels protectors del diari de curta durada L’Esport Català. Es casa amb Llibertat Pàmies, amb qui, el 2 d’octubre de 1932, té una filla, Flora. 

Regidor de Barcelona

Les seves inquietuds polítiques el porten a militar a Estat Català, i després, a Esquerra Republicana de Catalunya. A escala local, el març de 1930 serà escollit president de l’Avenç Democràtic Republicà, on forma junta directiva amb Josep Dencàs i Puigdollers, vicepresident; Tomàs Marodell i Marcet, vocal; i Adolf Gras i Maurí, secretari. La seu de l’associació política és al carrer Gran de Sant Andreu, número 52. La formació política acaba fusionant-se amb el Centre Obrer Instructiu Andreuenc, situat a la plaça del Comerç, tot creant l’Avenç Obrer Català, de Sant Andreu de Palomar. En les eleccions municipals del 12 d’abril és un dels quatre candidats d’ERC al districte novè, juntament amb Lluís Puig i Monné, Ramon Marlés i Joan Casanovas, que esdevindria el 1933 president del Parlament de Catalunya. És escollit regidor per Barcelona. En assabentar-se de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià, se’n va a la Clínica Sant Jordi a cercar el seu amic metge Josep Dencàs per tal de proclamar la República des del balcó de la tinença d’alcaldia del districte novè, situada a la plaça d’Orfila. Serà nomenat regidor delegat per aquest districte, que aleshores englobava l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar, la Sagrera, el Camp de l’Arpa i el també exmunicipi de Sant Joan d’Horta, i més endavant esdevindrà tinent d’alcalde. També assumirà tasques municipals en Cultura i impulsarà la gestió de les colònies escolars per a aquells infants amb la salut precària i de famílies amb pocs recursos econòmics. Serà membre també del Comitè Executiu del Patronat de l’Habitació.

L’octubre de 1931, conjuntament amb el regidor Antoni Vilalta i amb Carme Cortés —dona de l’alcalde Jaume Aiguader— participarà a la Fira de Mostres de Tolosa de Llenguadoc. Per un conflicte que no hem pogut documentar, fou inhabilitat com a militant d’ERC, però en el Congrés d’ERC, celebrat el 5 d’octubre de 1932, es suspen aquesta inhabilitació i es readmès de nou atenent la disciplina amb què acata l’acord. Durant el seu mandat al capdavant del districte novè es lliuraran les claus dels deu habitatges unifamiliars coneguts com «la caseta i l’hortet» i la col·locació de la primera pedra de la Casa Bloc, conjunt de pisos dúplex duts a terme pel Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per a l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), sota el patrocini de la Generalitat de Catalunya, ambdós projectes construïts al passeig de Torras i Bages de Sant Andreu. Participa en nom de l’Ajuntament de Barcelona en els actes d’homenatge al dramaturg i poeta andreuenc Ignasi Iglésias. El gener de 1932 escriu un article a La Humanitat en contra d’un escrit publicat dies abans a El Diluvio, on se’l fa responsable del tancament de la font de Canyelles i de la manca d’urinaris a la plaça del Comerç, a la qual respon amb dades a les crítiques rebudes. El 23 de març de 1933, a l’hotel Sant Agustí de Barcelona, és homenatjat per un grup d’amics, amb un banquet en honor seu en reconeixement a la seva tasca com a regidor. Participa en mítings com a orador en la campanya política de la Coalició de les Esquerres Catalanes a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, tot i que no es presenta com a candidat. Després dels comicis es retira de la primera línia política. 

Guerra i exili

Aficionat al teatre des de jove com a actor, no serà fins el 17 de gener de 1937 que estreni una obra, la comèdia El neguit del temps al Teatre de l’Ateneu Obrer Martinenc. Arran de l’èxit obtingut amb aquesta obra, estrena el 13 de febrer de 1938, al mateix teatre, Dels teus ulls al meu cor, la qual al cap d’uns quants anys refà amb el títol Al caliu de la il·lusió, que serà mencionada al Premi Claramunt de Teatre de 1956. El 7 d’agost de 1938 estrena el Miracle de la primavera, amb èxit per part de la crítica i del públic, al teatre de l’Avenç Obrer Català. El decorat d’aquesta obra és realitzat pel reconegut escenògraf Francesc Pou.

A punt d’entrar les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, un conegut els vol denunciar. Alertats per la dona del germà petit, decideix marxar a l’exili a correcuita amb el seu germà Joan. En arribar al Rosselló seran duts al camp de concentració de Sant Cebrià. Pel maig són al camp de la Sarrée (Alps Marítims) i al juny es troben a Briançonet (Alps Marítims) amb la 19a Companyia de Treballadors Espanyols, on fa de torner mecànic. L’any següent el germà treballa com a mecànic a l’empresa Thomson Houston, a Nevers (Nièvre). Amb l’entrada de les tropes de l’Alemanya nazi Joan és destinat a la fàbrica d’armament alemany Junkers, però aconsegueix escapar-se’n i retornar a França, on passa sortosament desapercebut. El febrer de 1948 el germà retorna a Catalunya. Ell ho farà el 1950 després d’haver viscut durant onze anys a París.

Darrers anys

La seva dona es veu obligada a canviar de nom, ja que els vencedors no li accepten el de Llibertat. La família viu moments difícils durant els primers anys del franquisme. La dona del seu germà Joan mor, amb la qual cosa el fill queda en custòdia de l’àvia. Joan es casarà de nou amb una dona vídua i amb fill. Després de la guerra, el distanciament entre els germans s’anirà agreujant i deixaran de tenir cap constància els uns dels altres.

Durant l’exili escriu molts esbossos teatrals que després seran estrenats. El mateix any del seu retorn, el 1950, estrena el drama en tres actes El germà inventor, en una matinal al Teatre Romea de Barcelona. Al mateix teatre, al cap de poc temps, s’hi representa la seva obra en un acte La flor revinguda. 

El 18 de maig de 1955 li és estrenada la comèdia en tres actes Victòria —que serà publicada tres anys després per l’editorial Nereida— i el 1956 publica la comèdia en tres actes Aleix, príncep —estrenada al Teatre CAPSA de Barcelona. El 1957, la comèdia Enlluernament obté una menció en el Premi Josep Claramunt de Teatre; i en els Jocs Florals Gent d’Or, de Perpinyà, aconsegueix un reconeixement pel seu manuscrit dramatúrgic La flama que reviu. El 1966 participa en el Premi Josep Maria de Sagarra de Teatre amb l’obra Els eterns vividors. Alguns escrits teatrals els destrueix, ja que considera que no son prou aptes per a ser duts a dalt de l’escenari. També, fa traduccions de novel·les i teatre francès al català.

Pau Vinyes i Roig


[1] Publicada primerament a memoriaesquerra.cat per l’autor.